En veu alta

Normalment jo sempre he pensat, que la inclussió de vídeos en les bitàcoles, reflectia que en el dia que això succeïa, es tenia més aviat poc per dir, i continuo essent de la mateixa opinió. Tot i així, avui m'he pres la llicència d'incloure'n un, per a desmentir la meva anterior afirmació, ja que m'ha de servir per a reforçar el que vull dir ara.

L'aposta del PSC per el candidat Montilla, ha estat, si més no, arriscada. La vàlua de Montilla és quelcom que jo no penso qüestionar, NINGÚ no arriba a on aquest senyor ha arribat, essent un zero a l'esquerra (mai millor dit l'ho de l'esquerra) el que passa, és que amb algú que aspira a ser president de Catalunya, tots hauríem de ser més exigents, inclosos la gent del PSC.

Ja sé que el nivell mediàtic, no garanteix unes qualitats excel·lents per a governar i que el fet de no haver nascut a Catalunya, no invalida ningú per a optar a la presidència, no, no vaig per aquí. El que a mi em provoca la imatge de Montilla, és un patiment enorme quan el sento parlar en pùblic en català, ja que li surten les paraules de manera forçada, vaja el que li sol passar a qui no té la nostra llengua per l'habitual.

Però és que Montilla, em fa patir de la mateixa manera, quan el sento parlar en castellà. Te poca facilitat de paraula, una imatge trista i apagada, que no lliga amb aquest país ni amb cola de fuster. Potser, després de tanta ostentació mediàtica amb Maragall, la gent agraeixi un canvi tan radical en l'elecció de candidat, tanta simpatia i eloqüència descontrolada també empalaga, però a Montilla dona la impressió que se li ha d'acabar la corda de un moment a l'altre.

Dona més el perfil del que s'anomena, cervell gris, del qui des de les bambalines del teatre dirigeix la funció, i fins ara era així, ell prenia el paper de director i Maragall de primer actor, si no hagués estat perquè el complexe de “prima donna” el va desestabilitzar i entre el gir massa brusc vers el catalanisme que tanta falta li feia al PSC i les desavinences massa continues amb el PSOE i el PSC, haguessin fet prendre la decisió del líder socialista espanyol, per a provocar el canvi que avui ens proposen comprar.

I és que a la fi, Montilla te la missió de reempendre la vereda cap a l'espanyolisme del PSC, hi ha massa en joc en l'àrea metropolitana de Barcelona, però l'error de càlcul ha estat ignorar que l'opció Maragall havia esgarrapat molts vots a CiU i aquests, els que precisament el varen permetre créixer, ara els tenen pràcticament perduts.

Possiblement aquesta reflexió que faig es quedi només en això i el 2 de Novembre hagi de fer un nou anàlisi del perquè em vaig equivocar, però no deixa de ser curiós, que aquesta falta de fluïdesa, aquesta poca traça a l'hor d'expressar-se, hagi estat reconegut pel propi PSC i utilitzat com eslògan electoral del candidat, així “Fets, no paraules, Montilla president”, dona joc a la interpretació més maquiavèl·lica i a l'ús de una mancança en la lluita electoral, més que de les virtuts que es suposa que aquest home té.